Dr. Fu

Avui he fet la defensa del meu projecte de tesi. Ha anat força bé.

No m’he posat nerviós (encara que era d’esperar, no m’acostuma a passar), en general m’he explicat bé i he fet la presentació en el temps just (a les proves m’havia passat una mica). Bé.
També crec que m’he defensat correctament de les preguntes que m’ha fet el tribunal, algunes més punyents que d’altres, però cap amb mala intenció.

Ara toca treballar, amb més energia que mai per assolir els objectius que ens hem marcat, i en el temps previst si pot ser. I aconseguir publicacions, que ja toca!

L’important és que, tot i la feina que em queda per endevant, ara estic molt motivat.

• La senda del perdedor (Charles Bukowski). Ed. Anagrama. Trad. Jorge G. Berlanga i Ernesto Giménez-Caballero Alba. 288 p. (Títol original: Ham on rye).
• Factotum (Charles Bukowski). Ed. Anagrama. Trad. Jorge Berlanga. 192 p.

Fa poc comentava l’adaptació del segon d’aquests llibres al cinema, poc reeixida. (En realitat, també agafava fragments d’altres llibres de l’autor).

Ara comento aquestes dues novel·les, que he llegit molt seguides, aquest últim mes, i per això les he agrupat en una sola entrada del blog. Bé, per això, i perquè hi ha una certa continuïtat entre la primera i la segona. La senda del perdedor narra la infantesa i l’adolescència de Hank Chinaski, fins que s’incorpora al mercat del treball, on descobreix que el món no només espera que treballi, sinó que mostri com li agrada, com d’agraït està de poder treballar en aquella feina, encara que sigui una merda. Factotum és un constant canvi de feines, ciutats, dones, amb un únic element constant: les borratxeres que s’agafa el Sr. Chinaski, sovint motiu per a que l’acomiadin.

M’agrada molt Bukowski, el seu sentit de l’humor, el seu anar per la vida com si res importés. No crec que trigui en llegir-me algun altre i deixar-ne constància per aquí.

Continue Reading »

Cimarron (1960, Anthony Mann).

Un home amb caràcter d’aventurer, de pioner, inquiet, prova a establir-se a Oklahoma, on dirigirà un diari. Idealista, amic dels indis, íntegre. És tan bo que fa mandra i tot.

Passa bé, però sense entusiasmar. Ni els personatges em semblen creibles, ni m’interessa massa la història, i ni tan sols visualment recordo res destacable.

—

PS: Quin comentari més pobre. Cada cop pitjor… :S

L’excusa és que tinc molta feina, i també compta que la pel·lícula no em va entusiasmar i que la vaig veure ja fa setmanes.

Entrevistas breves con hombres repulsivos (David Foster Wallace). Ed. Mondadori. Trad. Javier Calvo. 323 p.

El títol enganya. No tot són entrevistes en aquest llibre, i algunes fins i tot no són breus. Això sí, surten força paios repulsius.

És curiós com, a les entrevistes, no estan escrites les preguntes, sinó només les respostes.
Té moments notables (com ara els dos textos que us deixo abaix), però en general, per estar constantment buscant la frase cínica engiyosa, intentant sorprendre amb la forma literària (entrevistes sense preguntes, “questionaris pop”, esquemes de relat, un monòleg… ) , m’ha acabat donant la sensació d’artificialitat. De massa pensat per a, total, tampoc tenir tantes coses a dir ni ser tan provocador com crec que intenta ser.

Continue Reading »