Dr. Fu

Cançó de bressol (Chuck Palahniuk). Ed. Columna. Trad. Marta Pera Cucurell. 279 p.

Una cançó de bressol que mata a qui l’escolta. Una mort aparentment sense causes. I un protagonista que ho descobreix, i prova com és això de poder treure-li la vida a algú sense por a represàlies.
L’inici del llibre no em va convèncer massa (la investigació periodística que porta a descobrir la cançó), però després millora. El millor: la road movie visitant biblioteques de tot nordamèrica (tant li fot el que passi a la resta del món… és una mica ianquicentrista, el Palahniuk) amb una pseudo-família (un collage de persones que podrien haver format una família). Allà hi ha bons diàlegs i li treu força suc a la situació.
Tot i això, tampoc m’ha convençut del tot… i no sé explicar exactament per què. A estones em sembla que busca provocar per provocar, deixant-me indiferent. Però també veig clar que té coses a dir, així que no és simple xerrameca buida.

Un parell de fragments que m’han agradat:

La remor de converses ofegades arriba a través de les parets, i després un cor de rialles. Després més remor. La majoria de bandes sonores de rialles de la televisió es van gravar a principis dels cinquanta. Actualment, la majoria de gent que sentim riure és morta.

El bum, bum, bum, d’un trepig fort arriba des del sostre. El ritme canvia. Potser els cops de tambor s’ajunten, més ràpids, o es separen, més lents, però no s’aturen.

Al pis de sota algú brama la lletra d’una cançó. Aquesta gent té tanta por del silenci. Són els meus veïns. Coi de sorollohòlics. Coi de silencifòbics.

Les rialles dels morts arriben per totes les parets.

Actualment, això és el que s’entén per una llar, dolça llar.

Aquest setge de soroll.

[...]
Al meu pis el sostre vibra amb una música ràpida. Les parets murmuren amb veus espantades. O bé una ancestral mòmia egípcia maleïda ha retornat a la vida i vol matar els meus veïns, o bé estan mirant un pel·li.

Al pis de baix algú crida, un gos borda, cops de porta, el reclam com de subhasta d’una cançó.

Al quarto de bany, apago els llums. Així no puc veure què hi ha a la bossa. Així no sabré com hauria de ser. En la foscor espessa, encabeixo una tovallola a l’escletxa de sota la porta. Amb el paquet a la falda, sec al wàter, i escolto.

Això és el que s’entén per civilització.

Gent que mai no llençaria escombraries des del cotxe et passen pel costat amb la ràdio a tot drap. Gent que no et tiraria mai fum de tabac a la cara en un restaurant ple de gom a gom, rugeixen al mòbil. Es parlen a crits els uns als altres per sobre de la taula del sopar.

Gent que no ruixaria mai amb herbicides ni insecticides, emboiren el barri amb la música de gaites escoceses del seu aparell estèreo. Òpera xinesa. Country i western.

A fora, el cant d’un ocell està bé. Pasty Cline, no.

A fora, l’esvalot del tràncist ja és prou molest. Afegint-hi el concert de piano en mi menor de Chopin no arreglarem res.

Apuges el volum de la música per tapar el soroll. Uns altres apugen la seva música per tapar la teva. Apuges més la teva. Tothom es compra un aparell estèreo més potent. Vet aquí la cursa armamentística del so. No es guanya amb una veu de soprano.

No es tracta de qualitat. Es tracta de volum.

No es tracta de música. Es tracta de guanyar.

Martelleges la competència amb els baixos. Que vibrin els vidres de les finestres. Abaixes la música perquè la veu eixordi. Hi intercales paraulotes i a cada renec hi poses tota l’energia.

Domines. En el fons es tracta de poder.

—

Fa segles, els mariners que feien grans travessies solien deixar una parella de porcs a totes les illes desertes. O hi deixaven una parella de cabres. Fos com fos, en una visita futura, a l’illa no hi faltaria carn. Aquelles illes eren verges. Allotjaven certes espècies d’ocells i no hi havia depredadors nturals. Espècies d’ocells que no es trobaven enlloc més de la terra. Les plantes, sense enemics, creixien sense espines ni verins. Sense depredadors ni enemics, aquelles illes eren el paradís.

Quan els mariners tornaven a visitar aquelles illes, només hi trobaven ramats de cabres o de porcs.

L’Ostra explica aquesta història.

Els mariners en deien “plantar carn”.

L’Ostra diu:

-Us recorda res, això? Potser la vella història d’Adam i Eva?

Mirant per la finestra del cotxe, diu:

-¿Us heu preguntat mai quan tornarà Déu amb uns quants quilos de salsa de barbacoa?