8D
Ulleres.
De pasta!
Verdes!!
I taronja!!!
{ Monthly Archives }
Juliol 2006
Cançó de bressol
Cançó de bressol (Chuck Palahniuk). Ed. Columna. Trad. Marta Pera Cucurell. 279 p.
Una cançó de bressol que mata a qui l’escolta. Una mort aparentment sense causes. I un protagonista que ho descobreix, i prova com és això de poder treure-li la vida a algú sense por a represàlies.
L’inici del llibre no em va convèncer massa (la investigació periodística que porta a descobrir la cançó), però després millora. El millor: la road movie visitant biblioteques de tot nordamèrica (tant li fot el que passi a la resta del món… és una mica ianquicentrista, el Palahniuk) amb una pseudo-família (un collage de persones que podrien haver format una família). Allà hi ha bons diàlegs i li treu força suc a la situació.
Tot i això, tampoc m’ha convençut del tot… i no sé explicar exactament per què. A estones em sembla que busca provocar per provocar, deixant-me indiferent. Però també veig clar que té coses a dir, així que no és simple xerrameca buida.
Un parell de fragments que m’han agradat:
L’àguila de dos caps
L’àguila de dos caps (Jean Cocteau). Ed. del Mall. Trad. Guillem-Jordi Graells. 103 p.
Ja que gairebé no vaig al teatre, haig de compensar-ho llegint-ne. Aquesta en concret me la va deixar el Sr. Andit. I ha demostrat un altre cop el seu bon criteri: m’ha agradat molt.
Els dos personatges principals són una reina vídua, que no ha mostrat la seva cara a ningú des de la mort del rei, i un poeta anarquista que vol matar-la. També hi ha alguns membres de la cort, més o menys fidels a la reina.
Hi ha elements d’intriga política, traicions, enganys. Molt entretingut.
[I ara, informació que potser no vols saber si tens pensat llegir l'obra]
The Fall of the Roman Empire
The Fall of the Roman Empire (Anthony Mann, 1964)
Ha passat tant de temps des de que vaig veure el film que ja ha perdut el sentit intentar fer-ne algun comentari. Tot i això, el fet recordar encara unes quantes escenes em fa veure que l’impacte visual no és menyspreable.
Coses a destacar: La Sophia Loren, clar. Però també el Peter Ustinov o l’Alec Guiness. La lluita a l’estil gladiador, amb els soldats envoltant-los (explica els mateixos fets que Gladiator). El Senat. El Palau d’hivern. La desfilada dels pobles amics i vasalls.
Recordo, això sí, que a estones em cansava l’estil pompós i els grans discursos. Sona molt forçat.