Dr. Fu

Que necessito descansar!

És broma, però la veritat és que aquests últims dies no he parat de fer coses! Excusions, sortir de festa (molt!), anar als Méliès, anar al teatre (avui, a veure la darrera dels Flyhard), llegir (molt!), … Així que no he tingut temps d’escriure per aquí. I com que divendres marxo cap a Berlín, això tornarà a estar uns dies aturat. Però al setembre amenaço amb saturar-vos. Esteu avisats. :O

Una altra cosa que he fet és començar a veure The Sopranos, i de moment m’agrada (3 episodis vistos).
I el meu reproductor d’mp3 sembla ja irrecuperable, amb missatges de HD read error i tal.

“-¡Qué lástima, envejecer! -decía mi padre-, pero es el único método que he encontrado para no morir joven.”

El hada carabina. Daniel Pennac. Trad. Manuel Serrat Crespo. Ed. DeBosillo – Mondadori. 277 p.

Un llibre on a la primera pàgina surt la paraula “rubiales”, ha de molar.

Si també hi ha un gos epilèptic, doncs més diversió.
Hi podem afegir àvies de gatell fàcil (i precís) que porten armes d’època, iaios ionquis, policies disfressats de dones grans… Tot un festival.

M’ha agradat encara més que el primer llibre de la sèrie Malaussène (el protagonista, que té la característica de ser, sempre, el cap de turc perfecte).

Us deixo amb el començament del llibre. Apaga el mòbil i frueix del relat.
Continue Reading »

• Candido o Un somni a Sicília (Leonardo Sciascia). Ed. 62. Trad. Nieves Nueno Cobas. 135 p.
• Cándido. Micromegas. Zadig. (Voltaire). Ed. Cátedra. Trad. Diego, Elena. 288 p.

Vaig agafar el primer dels llibres de la biblioteca perquè el que he llegit del Sciascia m’ha agradat, i no tinc res seu per casa pendent de llegir. Un llibre on el nom ja descriu el protagonista, i precisament aquesta manera de ser serveix per deixar a descobert les mentides, els compromisos, els enganys i autoenganys, les excuses que mantenen en peu la societat siciliana i italiana de l’època… i qui més rep és el Partit Comunista, incapaç de veure les seves contradiccions. Sciascia havia anat a les llistes del PCI com a independent.

Després de llegir-lo, i sabent que estava inspirat en el llibre de Voltaire del mateix títol, vaig comprovar que també el tenien disponible a la biblioteca i també va caure.

Potser és que les disputes filosòfiques que van motivar l’escriptura em queden molt lluny, potser una predisposició favorable a Sciascia m’ha influit, però el cas és que l’original m’ha interessat moltíssim menys que l’imitador. Repetitiu, avorrit… De fet, vaig passar de llegir els altres dos relats del llibre, no vaig tenir valor.

Trencar unes ulleres té la seva gràcia, però de seguida et quedes amb ganes de més.
Dissabte em vaig carregar el rellotge. Va caure al terra i es va trencar una mica el vidre. Encara funciona, però els trossets de vidre que han quedat dins l’esfera dificulten el moviment de les agulles i es va retardant.
Avui el meu reproductor d’mp3 ha decidit unilateralment que no tinc cap arxiu emmagatzemat al disc dur. Així, com qui no vol la cosa.

Ja estic veient que qualsevol dia d’aquests em quedo amb la porta de la nevera a les mans.