Ahir vaig veure La vida de los otros. Ambientada a la RDA, mostra una parella d’artistes (escriptor, actriu) vigilada per la Stasi, tot i ser d’entrada lloats pel Partit. Es centra en la relació que es crea entre aquests i el seu vigilant, però va mostrant també les misèries d’un sistema en què el govern té un poder total sobre els ciutadans, i com fàcilment la retòrica que el justifica no té res a veure amb les motivacions reals de les seves accions. És una molt bona pel·lícula, tot i que no em convenç com evoluciona un dels personatges.
Ara bé, m’agradaria veure com reaccionaria la gent que hi havia a la sala (indignant-se amb la vigilància estatal sobre els ciutadans i la limitació de les seves llibertats) si en comptes de parlar de la RDA, el tema fos l’espionatge, avui en dia, a immigrants musulmans a qualsevol lloc d’Europa, o als EUA. O a independentistes bascos.
Inevitablement, durant la projecció vaig pensar en La conversación, del Coppola. Boníssima. També surt el tema de l’espionatge, però aquest cop no a càrrec de l’estat, sinó que es tracta d’un investigador privat. La va fer entre la primera i la segona part del Padrino. És a dir, que estava en plena forma. I es nota.
{ 4 } Comments
La mar de bona “la vida de los otros”!!!
Pues el que no et deu convèncer deu ser l’espia, que és al cap i a la fi, l’unic que evoluciona (o que ho fa significativament) i a mi em convenç sobradament.. parlem-ne que es gratis!
Sí, parlo d’ell, tot i que no sigui l’únic que evoluciona. L’escriptor també canvia, home!
I estic d’acord, és molt bona.
Avís per a turistes: Parlo de detalls de la peli que no vols saber si encara no l’has vist.
El tema és que no m’acabo de creure que el paio fred del principi, que aplica i justifica la tortura als enemics interns del sistema, resulta que ara, de sobte, decideixi encobrir les accions subversives de l’escriptor. Què el fa canviar? El llibre de Brecht?
O és el veure com les seves investigacions en realitat només serveixen per beneficiar al trepa del seu jefe i no al socialisme? Aquest podria ser un motiu creïble, però tal com em presenten al personatge, em dóna la sensació de que ell ja és conscient de les limitacions del sistema i les seves desviacions. Així que no li vindria de nou…
aaah.. no estic massa d’acord.. i crec que estas buscant 3 peus al gat. Estas parlant del protagonista i se’m fa dificil creure que et pot agradar la peli i que no t’agrada el devenir del prota…
De tota manera, a mi si se’m fa creïble. Tens un personatge en plena crisi de valors, que veu com tot allò en que creu no val un duro. Si ja tenia crisi o no tenia al començar la peli, tan fa. El conflicte que ens mostren a pantalla, accentua aquesta crisi, sigui com sigui o la finalitza, si ho vols mirar així.
A part, està molt bé veure com un personatge fred i calculador com se suposa que és, acaba per mimetitzar els sentiments que l’escriptor (tio cutre) no és capaç de tenir. Qui és més fred?
Chapeau, un guió rodó, una història molt ben explicada, cinema clàssic en la seva màxima expressió.
Estar buscant 3 peus al gat és una expressió que sempre m’ha fet gràcia. No té cap mena de mèrit trobar-los! El que passa és que normalment sobra un.
Jo crec que a la pel·lícula hi ha dos protagonistes, l’escriptor i l’espia.
No és que no m’agradi el devenir de l’espia, és simplement que no m’encaixa amb l’escena inicial. Si aquesta escena no hi fos, no tindria cap queixa.
L’escriptor fred, sense sentiments? No hem vist la mateixa peli!
Post a Comment