Estic enfeinat redactant un document pel doctorat, així que em venen remordiments al posar-me a escriure si no és per això. Però no deixaré de posar alguna cosa que altra per aquí, eh?
La idea és aprofitar aquest estiu, i que el primer quadrimestre del curs vinent no tindré classes, per donar-li l’empenta definitiva a la Tesi. No tinc excuses ara per no dedicar-m’hi. I tinc una data límit al novembre per enviar un article a una conferència. Haig de tenir preparat un article per aquesta data, i un article ben bo, perquè no ens el rebutgin.
Després de mesos d’espera, i donant la tabarra aquí, va arribar per fi el Summercase. Cap de setmana 100% dedicat a la música, per tant, amb concerts que tenia moltes ganes de veure, com el de PJ Harvey o LCD Soundsystem.
I bé, pràcticament tots els concerts que volia veure em van satisfer. Alguns fins i tot em van extasiar.
PJ Harvey va venir sense banda. Estava sola damunt l’escenari, en general amb una guitarra, però a vegades també al piano, o jugant amb unes bases electròniques i sintetitzadors. La veritat és que no li va fer falta res més per posar-me els pèls de punta. Només a Who the fuck vaig trobar a faltar la bateria, però en realitat tampoc molt! La força que té és una cosa increïble. Amb el piano, va tocar cançons noves i més tranquiles, cosa que va fer marxar alguns. Va sonar You snake, una de les meves favorites… perquè va ser la cançó amb que la vaig descobrir, fa uns quants anys, a un concert del Sputnik. I l’apoteosi amb Rid of me és inoblidable. Una mica més i la gent que tinc al costat haguessin estat testimonis d’una cas de combustió espontània. Encara sona al meu cap i m’encenc. Buff.
Algú va tenir suficient sang freda com per gravar-ho. No s’escolta molt bé, però us podreu fer una idea.
Haig de dir que a la combustió espontània contribuïa que el concert fos a una de les carpes. Explico: hi havia 2 escenaris grans, i dues carpes bastant petites. En tot cas, massa petites per a molts dels grups que estaven programats allà. I dins feia una calor insuportable. Així que l’escenari S va ser rebatejat com a la Sauna, i al que ells en deien N, no vaig atrevir-me a entrar (el S com a mínim tenia pujada la part de baix i passava un mínim d’aire). Podríem anomenar-lo el Ni t’apropis.
Aquest va ser un dels grans problemes d’organització del festival, però no l’únic. El menjar era realment horrible, i car. Llom comestible però poc més. Pa dolent i sense tomàquet. I eren lents en servir-lo. Evidentment el segon dia vam portar tots entrepans de casa. Quina diferència amb el Primavera, amb els entrepans White Stripes!
Hi ha paraules que haurien d’existir. Perquè sonen bé, perquè són útils o, simplement, perquè molen.
En castellà, per exemple, al pèl que té la pell del préssec podríem dir-li pelocotón.
Sí, probablement no es faria servir gaire, però sona tan bé que no sé com no està als diccionaris. A més, segur que així algun dia un periodista tindria un lapsus i parlaria del pelocotón de fusilamiento. O del ciclista que va escapar del pelocotón.
