La goma laca és una espècie de resina que s’obté d’un cuc del sud-est asiàtic, i s’usa actualment principalment per fabricar vernissos, però a principis del segle XX era el material amb què es gravaven els discos, fins que va ser substituït pel vinil.
En anglès, goma laca es diu Shellac. I aquest és el nom que té la banda formada per Steve Albini, Bob Weston i Todd Trainer, tot i que a vegades es fan dir Shellac of North America, per si un cas algun dia surt una altra banda que es digui Shellac a alguna altra banda del món, imagino.
Com sonen? Emprenyats (però al mateix temps freds i calculadors, com traient la ràbia de dins després d’haver-se-la guardat molt de temps, això sí, sense perdre mai el control ), insistents (repetint una vegada i una altra patrons mínims durant la cançó), un so molt directe…
[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=xb5W9Zl_7aQ]
No és música que entri fàcil, està clar. Però si una cosa està clara és que sonen exactament com volen. El sr. Albini treballa principalment d’enginyer de so, ha enregistrat discos a cascoporro, entre 1500 i 2000 es calcula, algun d’ells molt influent (Pixies, Nirvana, etc). I al sr. Weston també li va el tema (també és membre de la re-encarnació dels Mission of Burma, dels que un altre dia parlaré).
[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=o-pZdxVdBew]
Per produir aquest so, Bob Weston s’encarrega de la massa, Steve Albini de la velocitat i Todd Trainer del temps, segons els crèdits del seu primer LP, At Action Park (hi ha 3 singles anteriors amb material que no surt als LPs). Editen tot el seu material en Vinil i en CD, i el disseny dels discos (com a mínim dels dos que tinc) és atípic.
Com atípiques són les lletres de les cançons (a New Number Order proposen un nou ordre pels nombres naturals, per fer les coses més interessants, a Prayer to God el sr. Albini prega que Déu fulmini els dos paios que té al costat, etc.)
[youtube=http://www.youtube.com/watch?v=zxOoJWy1NDs] (Vídeo no oficial).
Estaran al Primavera Sound presentant el seu últim disc (Excellent Italian Greyhound), i a aquests paios tampoc no me’ls penso perdre.
Post a Comment