El caçador atlàntic
The Deer Hunter és una pel·lícula del 1979 del director Michael Cimino, protagonitzada pel Robert de Niro. Està al top 250 del IMDB. La van traduir com El cazador.
Deerhunter és un grup d’Atlanta que està a punt de treure el seu tercer disc, Microcastles. No és a les tendes, encara que ja fa setmanes que corre per la xarxa, tot i que en aquest cas no cal buscar molt llunt per saber d’on s’ha filtrat: Bradford Cox ha explicat al seu blog que es va liar amb les opcions de la web on tenia els arxius i els va fer públics. :p Això sí, demana que, si ens l’hem baixat i ens ho podem permetre, que ens comprem l’àlbum igualment.
El primer àlbum no l’he escoltat. El segon, Cryptograms, és molt bo. L’últim, Microcastles, és millor. Entre aquests dos àlbums també van treure l’EP Fluorescent Grey.
L’estil? Ells en diuen ambient/garage/punk. I no es mala descripció. Música que et va enbolcallant i creixent i, gairebé sense que et donis compte, s’ha transformat en una orgia de distorsió i ritmes repetitius que no pots evitar seguir. Bé, a vegades fan cançons més tranquiles, que tampoc estan gens malament.
De fet, el Bradford Cox té un projecte en solitari, Atlas Sound, on potser s’esvera tant, és música més delicada, sembla que l’atmosfera que crea es pugui trencar en qualsevol moment… però continua igual d’hipnòtic. Let the blind lead those who can see but cannot feel és el títol (boníssim) de l’últim disc (recomanable 100%). Al 2009 ha de sortir Logos, el nou àlbum. No para el paio. Per sort! 
Els vaig veure fa gairebé un any al Primavera Club, quan estava flipant amb el Cryptograms, i em van entrar molt bé… l’Auditori del Fòrum em va semblar el lloc ideal per veure’ls. Llàstima no haver-los tornat a veure al maig, però coincidien amb Mission of Burma! 
Un exemple del que vaig poder veure. (Li costa una mica començar, però després val la pena).
