Dr. Fu

A alguns llibres els associo una banda sonora ben concreta. A vegades està indicada directament pel text, que referencia alguna cançó o autor, altres cops hi ha una associació d’idees o d’estats d’ànims no buscada per l’autor (o com a mínim no mencionada explícitament) i finalment pot passar que la causa sigui simplement la coincidència temporal de l’escolta reiterada d’un àlbum amb la meva lectura del llibre.

Dos llibres que he llegit últimament tenen banda sonora i una estreta relació amb la música: Kafka a la platja de Haruki Murakami i La marcha Radetzky de Joseph Roth.

És coneguda la relació del sr. Murakami amb la música, i com a exemple obvi hi ha un del seus Best-sellers, Norwegian Woods (que van traduir com a Tòquio Blues), títol d’una cançó dels Beatles.

A Kafka a la platja trobem unes quantes referències a la música que escolten els personatges. Algunes no passen d’una simple menció. Es va posar Prince al walkman, per exemple. (Escric de memòria, no és una cita exacta). Llegir una frase així la veritat és que em deia completament fred. Si el músic és molt conegut, i per tant pots fer-te una idea del tipus de gent que l’escolta o l’estat d’ànim idoni per a posar-lo, és una manera massa fàcil de comunicar com és o està el personatge. I si en canvi és un artista que no el coneixen ni a casa seva a l’hora de dinar, em sembla que és més una vacil·lada per part de l’autor.

Però altres vegades (i al mateix llibre també en trobem), la cançó s’integra perfectament amb el text, i et descriu com sona mentre t’explica com la viu el personatge. I a més la cançó és important per a ell, o per a la història. I et donen ganes d’escoltar la cançó.

Al llibre, hi ha un parell de cançons així: el Trio arxiduc de Beethoven i My favorite things de Coltrane (no és seva, que és la cançó de Sonrisas y lágrimas, però parla de la seva versió). A mi em van entrar ganes d’escoltar aquesta darrera després de llegir el llibre, i porto un mes escoltant a Coltrane. I descobrint que m’agrada… quin perill aquesta porta que s’ha obert… un altre vici infinit!

També hi ha una altra cançó així de mimada al text, però no existeix al món real, així que no puc baixar-me-la i escoltar-la, tot i que entrin ganes. M’encanten aquestes històries on apareixen llibres, música, còmics, pel·lícules, que tot i les ganes de fer-ho mai podràs gaudir perquè no han existir mai, però que a la vegada t’han descrit tan bé com si els haguessis parit tu. El que donaria per veure les pelis de Hector Mann o llegir Los ríos de Europa!

La marxa Radetzky és ben coneguda i, sincerament, em fa bastanta mandra. :p Potser per això, com que el llibre està ambientat poc abans de la caiguda de l’Imperi Austro-Húngar, el meu cervell preferia que al meu cap sonessin cançons del segell homònim. Però com que no lliga gaire bé el llibre (que aprofito per dir que em va agradar molt!) amb coses com: Piedra, Planta, Máquina, Ani-ma-li-to, vaig llegir la majoria del llibre amb els auriculars posats, amb Coltrane i amb els Dirty Three. I aquesta és la banda sonora que associo amb aquest llibre, música instrumental (generalment), feta amb passió i que quan s’esvera se t’emporta per davant.

PS: Dels Dirty Three ja parlaré a fons un altre dia.