Dr. Fu

Ara que ja ha acabat l’estiu i a sobre ho sembla, continuo la sèrie de resenyes de lectures d’aquest estiu. Avui, El mal de Montano, Dietario voluble i Doctor Pasavento, d’Enrique Vila-Matas.

No havia llegit cap llibre de Vila-Matas, ni tan sols algun del seus articles a El país, però el seu nom em sonava de llegir entrades al blog El lamento de Portnoy, així que sabia que es dedicava principalment al gènere (si és un gènere) del dietari. Però això dels dietaris pot donar molt de joc i tenir resultats molt diversos, i com a exemple, els tres llibres d’Enrique Vila-Matas que m’he llegit aquest estiu, completament diferent entre ells, malgrat certs punts en comú: tots són dietaris (més o menys) i tots tres giren obsessivament al voltant de la literatura.

Tots tres són bastant recents, de la dècada passada (2002, 2008 i 2005), si tenim en compte que Vila-Matas va començar a publicar llibres als anys 70.

El primer que em vaig llegir (El mal de Montano), em va sorprendre tan gratament que el vaig devorar, i en acabar, vaig sortir corrents a buscar-ne algun altre del mateix autor. Lamentablement, el segon (Dietari voluble) era molt més convencional i no em va acabar de satisfer. Si hagués començat per aquest, probablement no li hauria donat una segona oportunitat. No obstant, amb el record del primer llibre encara fresc, vaig treure un tercer llibre de la biblioteca (Doctor Pasavento), que tot i impactar-me menys que El mal de Montano, sí va estar a l’alçada del que esperava.

Què em va impactar tant del primer llibre? Podria dir que és una novel·la que a la vegada és un dietari que s’acaba convertint en una novel·la, també és un diccionari sobre escriptors que van escriure un dietari, mesclat amb el dietari del propi autor. Aquestes coses m’encanten. I es clar, amb tants girs, has d’aprendre a distanciar-te del que t’explica l’autor i a dubtar sempre del que diu, però justament els dietaris conviden a pensar que estàs a prop del que realment pensa qui l’escriu i te’n pots refiar. A més, el llibre està ple de referències de altres escriptors que t’inciten a deixar el llibre i començar a llegir aquell autor que no coneixies de res però que, tal com el presenta, sembla imprescindible.

Continuaré llegint a Vila-Matas. Mentrestant, us recomano El mal de Montano.