No havia llegit cap llibre de Vila-Matas, ni tan sols algun del seus articles a El país, però el seu nom em sonava de llegir entrades al blog El lamento de Portnoy, així que sabia que es dedicava principalment al gènere (si és un gènere) del dietari. Però això dels dietaris pot donar molt de joc i tenir resultats molt diversos, i com a exemple, els tres llibres d’Enrique Vila-Matas que m’he llegit aquest estiu, completament diferent entre ells, malgrat certs punts en comú: tots són dietaris (més o menys) i tots tres giren obsessivament al voltant de la literatura.

Tots tres són bastant recents, de la dècada passada (2002, 2008 i 2005), si tenim en compte que Vila-Matas va començar a publicar llibres als anys 70.

El primer que em vaig llegir (El mal de Montano), em va sorprendre tan gratament que el vaig devorar, i en acabar, vaig sortir corrents a buscar-ne algun altre del mateix autor. Lamentablement, el segon (Dietari voluble) era molt més convencional i no em va acabar de satisfer. Si hagués començat per aquest, probablement no li hauria donat una segona oportunitat. No obstant, amb el record del primer llibre encara fresc, vaig treure un tercer llibre de la biblioteca (Doctor Pasavento), que tot i impactar-me menys que El mal de Montano, sí va estar a l’alçada del que esperava.

Què em va impactar tant del primer llibre? Podria dir que és una novel·la que a la vegada és un dietari que s’acaba convertint en una novel·la, també és un diccionari sobre escriptors que van escriure un dietari, mesclat amb el dietari del propi autor. Aquestes coses m’encanten. I es clar, amb tants girs, has d’aprendre a distanciar-te del que t’explica l’autor i a dubtar sempre del que diu, però justament els dietaris conviden a pensar que estàs a prop del que realment pensa qui l’escriu i te’n pots refiar. A més, el llibre està ple de referències de altres escriptors que t’inciten a deixar el llibre i començar a llegir aquell autor que no coneixies de res però que, tal com el presenta, sembla imprescindible.

Continuaré llegint a Vila-Matas. Mentrestant, us recomano El mal de Montano.

Molts dels llibres que he llegit els he agafat de la biblioteca. I com que la biblioteca de Barceloneta tanca tot l’agost, m’he dedicat a explorar el catàleg de la biblioteca de Sant Pau-Santa Creu. He agafat alguns bastant aleatòriament, per provar autors nous i també he tornat a escriptors que feia temps que no llegia. Agruparé els comentaris per escriptors, ja que he llegit més d’un del mateix autor.

Ara que acaba l’estiu, espero que recordar el que he llegit aquests mesos serveixi per a refrescar… com a mínim, refrescaré la meva memòria!

El primer comentari d’aquesta sèrie és sobre “El Danubi” de Claudio Magris. Un llibre enorme, no tant per l’extensió (és llarg però tampoc gegant, té unes 400 pàgines) sinó per la magnitud de l’objectiu, que no és un altre que resseguir tot el curs del Danubi, des de les incertes fonts a Alemanya fins al delta a Romania i Ucraïna. I a cada aturada, un munt de referències a escriptors que tenen alguna relació amb el poble o ciutat en qüestió, i lliçons d’història sobre Centreeuropa, una regió profundament marcada per aquest riu, l’ànima de l’imperi dels Habsburg.

Vaig arribar a aquest llibre per dos camins: vaig veure que feien una exposició sobre l’escriptor al CCCB i em van entrar ganes de llegir un llibre seu (tot i que al final no vaig poder anar a veure-le abans de que la tanquessin) i vaig llegir aquest post de l’interessantíssim blog del periodista esportiu Toni Padilla que parlava de Trieste, la ciutat natal de Magris, on recomanava aquest llibre.

Tot un encert haver-lo llegit.

El que més ha canviat és la sensació de tranquil·litat que tinc ara, de feina feta. Hi ha gent que comenta que té un buit quan acaba. Com jo ja tenia projectes de recerca en marxa no relacionats amb la tesi ja abans d’acabar, no he tingut aquest sensació.

L’altre canvi és que tinc més temps lliure, i per tant estic llegint més llibres, veient més pel·lícules o anant a concerts. I com ara no tindré remordiments de consciència si em poso a escriure posts en comptes de tesi, l’objectiu és tornar a deixar constància del que va passant per les meves mans. Els articles més currats, a la fastfi, a veure si la ressuscitem.

Si no hi ha cap canvi, el 9 de maig, la defensa de la tesi. I, si el tribunal no diu el contrari, seré doctor.