Dr. Fu » Cinema

Gandules al CCCB

Dr. Fu — Sat, 09 Aug 2008 09:22:29 +0000

És estiu, fa calor i costa dormir per la nit. Als cinemes l’aire condicionat està massa fort i agafes refredats. No tens plans pels vespres de dimarts, dimecres i dijous d’agost.

Doncs ves a les gandules! Corre, corre!

Gratis, en VOSE, a les 22:00 (però segons la pel·li s’ha d’anar una bona estona abans per agafar lloc!)

El programa. Destaco les tres sessions que em criden més, totes de directors dels quals no he vist mai cap pel·lícula però que em semblen una bona oportunitat per començar. També feien Italianamerican del Scorsese, però ja és massa tard per anar-la a veure.

Dimarts 12: Encounters at the end of the world, de Werner Herzog.
Dimecres 13: La vie de bohème, d’Aki Kaurismaki.
Dijous 21: La promesa, de Jean-Pierre i Luc Dardenne.

Recomanacions (i desrecomanacions) són benvingudes.

Pregunta-li a la pols

Dr. Fu — Mon, 06 Aug 2007 21:46:15 +0000

Ask the dust és el segon llibre de John Fante, publicada el 1939, i un dels llibres que més van influir a Bukowski. El protagonista, Arturo Bandini, és un escriptor que sobreviu com pot a Los Angeles mentre intenta busca la inspiració per escriure alguna cosa que li puguin publicar. Un paio molt inestable, que passa d’estar profundament deprimit a estar eufòric perquè un editor li ha enviat una carta dient que li accepta l’últim manuscrit (i es crema la pasta en un plis, fent el Rokefeller). Té una relació d’amor i odi amb una cambrera d’origen mexicà. Les frustacions per haver patit a l’escola pel seu origen italià, el porten a ficar-se amb ella per mexicana… a la vegada que la idealitza com la seva “princesa maia”.
Ask the dust és també una pel·lícula, que adapta el llibre de Fante. No sembla molt bona, però com surt la Salma Hayek, potser l’acabo veient i tot.

Ask the dust, per acabar, és també una cançó instrumental de Soulsavers, un dels grups que vaig descobrir al Summercase. Suposo que deu ser un tribut al llibre, però com no té lletra, no estic segur. D’Ask the dust només hi ha un vídeo d’un concert, així que us poso un d’una altra cançó seva, Revival.

Vida i opinions

Dr. Fu — Sun, 29 Jul 2007 18:39:40 +0000

Vida y opiniones del caballero Tristam Shandy és un llibre… peculiar. Es presenta com una autobiografia, però com que es pren molt seriosament la feina de posar en context, perquè puguem entendre’l bé, i donada una exagerada tendència a divagar i a explorar les inevitables associacions d’idees que li venen al cap quan intenta explicar la seva vida, resulta que en comptes d’avançar feina, retrocedeix. I és que triga 300 pàgines, els primers 5 volums, en passar del dia del seu naixement! I no pot faltar un capítol reflexionant sobre que ara li queden molts més dies per explicar que al principi, donat que ha trigat 3 anys a explicar un únic dia.

En realitat, clar, en cap moment hi havia la intenció de fer una biografia, el que importava era tota la resta. Metaliteratura, jocs tipogràfics, pàgines en blanc, en negre i de marbre, molt sentit de l’humor i dobles sentits entre picants i pornogràfics… sorprenents donat que l’escriptor, Lawrence Sterne, era un cura (protestant). I que van escandalitzar a la gent benpensant de la seva època (en realitat malpensant, clar), i que en general no va agradar a la crítica. Clar que, aprofitant que els diferents volums es van anar publicant al llarg d’uns quants anys, l’autor es va permetre introduir dins de l’obra respostes i retrets a la crítica d’aquella mateixa obra!

Un llibre molt recomanable. Per cert, sempre s’ha dit que era inadaptable al cinema, per la seva estructura, per no tenir trama sinó basar-se en l’autoreferència constant i en les digressions. Però jo vaig arribar a aquest llibre després de veure l’adaptació que va fer el sr. Winterbottom, on captura perfectament l’esperit del llibre i, realment, el que fa és una inadaptació. La millor inadaptació de la història del cinema.

M. A.

Dr. Fu — Mon, 25 Jun 2007 09:46:32 +0000

Passa poc sovint que vagis a veure una pel·lícula sense esperar que t’agradi gaire, i que es quedi (molt) per sota del poc que esperaves. Mare meva, què dolenta que és Maria Antonieta.

Només està bé quan sonen New Order o els Strokes. Bé, i quan surt l’Asia Argento és més entretingut…