Dr. Fu

El caballero y la muerte és un dels últims llibres que va escriure Leonardo Sciascia abans de morir. I tota l’obra està marcada per la malaltia i la mort, pel dolor del protagonista, Vice, per Vicecomisari, que sap que li queda poc temps. Per això es permet anar una mica per lliure en el cas que té a les mans. Un cas no gaire complicat que neix amb la mort d’un advocat reivindicada per un grup anomenat Els fills del 89.

Un llibre curtíssim, unes 100 pàgines, que es llegeix en un no res. En el meu cas, un dia, ahir. Però no per breu deixa d’implicar-te emocionalment amb el protagonista. I la simplicitat del cas porta a una visió clarificadora de la societat on passa, on els personatges tenen noms representatius com Jefe (de la policia), Presidente (empresari) o Gran Periodista. No sé si Sciascia estava pensant en algú determinat (i si la gent sabia perfectament a qui es referia), però pensant en algú que encaixi en aquests perfils (no costa gaire), el llibre funciona perfectament.

El títol del llibre fa referència a aquest gravat de Dürer.

Vida y opiniones del caballero Tristam Shandy és un llibre… peculiar. Es presenta com una autobiografia, però com que es pren molt seriosament la feina de posar en context, perquè puguem entendre’l bé, i donada una exagerada tendència a divagar i a explorar les inevitables associacions d’idees que li venen al cap quan intenta explicar la seva vida, resulta que en comptes d’avançar feina, retrocedeix. I és que triga 300 pàgines, els primers 5 volums, en passar del dia del seu naixement! I no pot faltar un capítol reflexionant sobre que ara li queden molts més dies per explicar que al principi, donat que ha trigat 3 anys a explicar un únic dia.

En realitat, clar, en cap moment hi havia la intenció de fer una biografia, el que importava era tota la resta. Metaliteratura, jocs tipogràfics, pàgines en blanc, en negre i de marbre, molt sentit de l’humor i dobles sentits entre picants i pornogràfics… sorprenents donat que l’escriptor, Lawrence Sterne, era un cura (protestant). I que van escandalitzar a la gent benpensant de la seva època (en realitat malpensant, clar), i que en general no va agradar a la crítica. Clar que, aprofitant que els diferents volums es van anar publicant al llarg d’uns quants anys, l’autor es va permetre introduir dins de l’obra respostes i retrets a la crítica d’aquella mateixa obra!

Un llibre molt recomanable. Per cert, sempre s’ha dit que era inadaptable al cinema, per la seva estructura, per no tenir trama sinó basar-se en l’autoreferència constant i en les digressions. Però jo vaig arribar a aquest llibre després de veure l’adaptació que va fer el sr. Winterbottom, on captura perfectament l’esperit del llibre i, realment, el que fa és una inadaptació. La millor inadaptació de la història del cinema.

Sí, contar ovelles i no comptar-les, que es tracta de Las ovejas de Glennkill (Leonie Swann), llibre de gènere negre. Més concretament, d’ovella negra. Perdó, no m’he pogut resistir.

Un ramat d’ovelles es troba un matí amb què el seu pastor ha estat assassinat. Ha aparegut al costat de la caravana, amb una pala clavada al pit.

Com que el seu amo les tractava prou bé, decideixen esbrinar qui ha estat l’assassí. I gràcies a que tenen la sort de comptar amb l’ovella més llesta de tot Glennkill, poden anar més enllà de la resposta més simple, la que donaria d’entrada qualsevol ovella: que l’ha matat la pala.

La recerca les obligarà a observar i estudiar els humans i el seu comportament… tot des del punt de vista de les ovelles, clar, que és la gràcia del llibre.

Entretingut, té bons moments i et fa riure… res més, però a vegades això ja és prou, quan toca un llibre per passar l’estona i no per trencar-te el cap.

Entre altres coses, llegir un Bukowski i copiar algun fragment aquí. Bé, en aquest cas, un parell.

-No tengo fuego, señor.
Kasemeyer apretó un botón que había sobre su mesa. Se abrió la puerta y entró el tipo grande.
-Percy -dijo Kasemayer al tipo grande-, enciende a este hombre.
-¿A él o al puro, señor Kasemayer?
-De momento, sólo el puro.
—
Creen que si los escritores sufren serán mucho mejores. Eso es pura mierda. El sufrimiento es exactamente igual que cualquier otra cosa: si te dan demasiado, al cabo de un tiempo puedes hundirte. Es el intento de escapar del sufrimiento lo que crea grandes escritores: te sientes tan bien que haces que los lectores se sientan bien.
—
Hijo de Satanás, Chales Bukowski, trad. Cecilia Ceriani i Txaro Santoro.

És curiós, tinc aquest llibre, el vaig comprar de segona mà junt amb 3 o 4 llibres més del mateix’autor… i el vaig deixar aquell mateix dia. I un cop ja m’havia llegit tots els que havia comprat (i un parell de Bukowskis que m’he comprat després, tot i que no de segona mà), me l’he acabat llegint gràcies al Ronaldo, que me l’ha deixat.

PS: Sí, ja tinc un altre esperant-me, aquest cop una novel·la, Hollywood, i no un recull de relats. I quan me l’acabi, m’agafaré una biografia seva que he vist a la biblioteca. Non-stop.